No és el plató de Polònia per riure
Quan va morir Picasso jo encara no havia nascut. En canvi,
jo ja tenia dos anys i Franco encara estava viu i la pintura el Guernica al MoMA
de Nova York, perquè aquí no hi havia una democràcia.
Tampoc recordo la notícia de la defunció de Miró, però sí
l’agonia de Dalí abans de morir. I avui quan ha deixat de respirar Antoni
Tàpies, encara hi han dones com María Martín de 81 anys, demanant davant de la
justícia espanyola, recuperar el cos de la seva mare afusellada pels
franquistes i llançada a un forat d'una cuneta.
Les paraules de comiat a Tàpies
BARTOMEU MARÍ, Director del Macba
"Conecta el espíritu de la posguerra con el del
cambio de siglo y debemos todavía aprender a apreciar su legado, extenso y
profundo, lleno de vida y sabiduría".
MIQUEL BARCELÓ
El més gran mestre de la pintura del meu país: les tres
coses, mestre, pintor i cátala, en grau màxim.
Un home sencer.
El peix més gran i més vermell de la tenaza.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada